Hi ha dos classes de persones: aquelles a qui els agraden les cobles i les que encara no ho saben.
Un piano i un violí al servei d'una imponent veu per a cantar i emocionar amb les melodies que tantes vegades hem sentit a les nostres mares i àvies. Tresors de la memòria embolcallats en bellesa musical. Les cobles sempre han tingut gènere. No totes, però moltes sí. Gènere del bo, del que trenca els motles del moment, del que busca la bellesa, fa un pas avant i trenca amb les presons que la nostra societat ens imposa. Presons d'identitats imposades i de censura.
En el rerefons d'aquest viatge s'està lliurant una batalla molt important, una guerra interna en què es posa en joc un futur de llibertats individuals i col·lectives. Volem, sent homes que canten com caragols, dir que no hi ha cançons sense missatge, ni missatge caduc. Que les lluites d'ahir són les lluites del present, un simple canvi de decorat per un anhel del futur. Volem, com a éssers vivents, reivindicar la bellesa del col·lectiu i posar en alça la supremacia de les no supremacies, de les combinacions i alegries de vida.
Volem, com a caragols, una miqueta més de pluja.
Quant als sentiments, cadascun als seus, i ja estaria.